Pau, sostre i vida digna. Volem guanyar el dret de viure en pau.

En aquest Primer de Maig, davant la greu situació que patim, en què el feixisme i la guerra amenacen i agredeixen cada vegada més pobles, Izquierda Unida envia un missatge clar a la classe treballadora de tot el món: volem guanyar el dret de viure en pau a totes les llars, el dret de viure en pau per a tots els pobles. Dit d’una altra manera, el dret a una llar en pau, a una pàtria en pau i a un planeta en pau per a tota la Humanitat.

La pau és, en primer lloc, tenir una casa, una llar digna, sense por a la fi d’un contracte que hauria de ser indefinit, com indefinida és la necessitat, sense por a un desnonament i sense por de no tenir alternativa residencial. Això només es pot aconseguir si la manera principal d’accedir a l’habitatge és a través de la intervenció pública i que aquest sigui un bé d’ús, distribuït democràticament, i no un valor de canvi, utilitzat especulativament.

La pau és també feina digna i estable, feina amb drets, amb desenvolupament professional i sentit social, que generi honor i orgull. Treballar per viure i no viure per treballar. Hem de tornar a la càrrega, amb més força, al carrer i al Parlament, reduir la jornada laboral sense reduir salaris, que han d’augmentar, com a mínim, al ritme que pugen els preus. La pau és més temps per gaudir de la vida. La pau és una justícia àgil en l’àmbit laboral perquè els avenços laborals aconseguits no quedin en paper mullat, com en altres ocasions. La pau també és no viure sota l’amenaça i la por a la pèrdua de la feina. Hem d’acabar amb l’acomiadament lliure i barat i lluitar perquè, en cas que es produeixi, si no hi ha alternatives, existeixin mesures que restaurin el dany.

La pau és que les dones visquem sense maltractament, sense assetjament, sense agressions i sense l’amenaça constant de la violència. La pau és la igualtat real que ens permet desenvolupar totes les nostres capacitats, decidir sobre els nostres cossos i exercir plenament els nostres drets. Reconèixer-nos no com a víctimes passives, sinó com a protagonistes indispensables: qui sostenen, construeixen i transformen la vida en comunitat. Sense nosaltres, la pau no existeix. La pau és la lluita contra la precarització dels sectors feminitzats, com la lluita per una educació de 0 a 3 anys, la del sector de les cures o les kellys.

La pau és que la joventut treballadora creixi amb llibertat i esperança, sabent que el seu esforç i el seu treball són la base d’una vida adulta digna i no un calvari cap a un futur incert.

La pau són serveis i infraestructures públiques, fiables i segures. Sanitat, educació, transport públic, però també empreses públiques estratègiques que assegurin, sense cap altre interès, que el benestar de la societat, l’energia, l’aliment, el crèdit, les comunicacions, les cures i la salut. No oblidem la crisi de les mascaretes i els pelotazos enmig de la pandèmia.

La pau és envellir amb dignitat, amb pensions i cures públiques i suficients, sense haver de malvendre la teva casa als mateixos fons voltor que pretenen privatitzar-ho tot per afrontar els últims anys de la teva vida. També per a qui pateix una discapacitat i per a qui necessita atenció a la seva diversitat.

La pau és un planeta sa i viu en què posem fre a la crisi climàtica. És planificació i organització per prevenir els danys abans de possibles catàstrofes, perquè mai més una DANA s’endugui la vida de tantes i tants. És descarbonitzar, descontaminar, reduir, reciclar i reutilitzar. És combatre el malbaratament, el dispendi i el desaprofitament al qual ens aboca el capitalisme.

La pau és la democràcia i el respecte a les decisions col·lectives preses, sense faules ni manipulacions, sense llei del més fort i sense la imposició per la via de la força. El desarmament davant la cursa armamentista. Un sistema de seguretat humana i col·lectiva davant de l’OTAN, eina de dominació de l’imperialisme ianqui, i la sortida de l’Exèrcit dels EUA d’Espanya i d’Europa.

La pau és el respecte al dret internacional, fins i tot en temps de conflicte armat. Pau i sobirania per a Palestina. Acabem amb 80 anys d’ocupació, apartheid i genocidi a mans del sionisme i l’imperialisme. Pau i sobirania per al poble sahrauí. Acabem amb l’ocupació marroquina. Exigim al govern espanyol que assumeixi les seves responsabilitats com a potència administradora i treballi per un referèndum d’autodeterminació. Pau i sobirania per a l’Iran. Acabem amb dècades d’assetjament imperialista, sancions i bloquejos. Pau i sobirania per a tota l’Amèrica Llatina digna. Pau i sobirania per a Cuba, prou ja de bloqueig i agressió criminal!, i per a Veneçuela, sotmesa al xantatge imperialista. Exigim, també, la posada en llibertat de Nicolás Maduro i Cilia Flores, segrestats per l’Imperi.

La pau és l’única garantia de la resta de drets, davant la guerra, que n’és la negació total. La pau és el dret síntesi. És erradicar l’opressió, la violència i l’odi misogin. Afirmar amb força i sense retrocessos la justícia, la dignitat i la llibertat de les dones. Aquesta és la pau.

Tot el contrari d’això, ho sap bé el nostre poble, és guerra. Violència des de dalt, que genera violència per tot arreu. Pobresa és violència. Massificació és violència. Explotació és violència. Desigualtat és violència. És violència la guerra del feixisme internacional, la seva guerra contra els avenços de la humanitat, la seva barbàrie, la guerra per tots els mitjans d’una minoria erigida per la força contra la majoria.

En aquests moments veiem com les guerres desencadenades per l’imperialisme, lluny de cessar, continuen i no paren de multiplicar-se, en una escalada cada vegada més perillosa i imprudent que només pretén sostenir la dominació dels EUA i dels països alineats amb la seva estratègia sobre la resta de la Humanitat. Del Sudan a Ucraïna cau un teló de destrucció, de barbàrie i de mort. A una altra escala, i per altres mitjans, el capital impulsa la mateixa guerra contra els treballadors i les treballadores del centre imperialista, pretenent enganyar-nos en la seva cursa suïcida, pretenent que assumim sacrificis. Aquells que promouen i donen suport a aquestes guerres són els mateixos que pretenen sostenir els seus privilegis sobre l’explotació i la dominació de la majoria. Els seus partits, els seus mitjans de propaganda i agitació, els seus jutges, els rendistes, els fons, els bancs, la patronal.

La guerra també són les divisions internes, provocades per diferències tàctiques, que fan que es passin per alt les tasques polítiques que inexcusablement imposa el present: l’avenç del feixisme, del militarisme i de la guerra, la destrucció del que és públic, l’atac a la democràcia i a la ciència, als drets de les dones, de les persones racialitzades, a la diversitat sexoafectiva.

Tanmateix, els sectors més conscients de la classe treballadora i de les masses populars del nostre país, amb les lluites socials de les darreres dècades i amb la capacitat d’articular fronts polítics d’unitat, han conquerit una posició de poder que està permetent que el nostre país es vagi situant al costat correcte de la història i que el BOE es tenyeixi de vermell, menys del que necessitem i volem, però més que mai en l’etapa democràtica. Ho ha fet malgrat tots els esforços de la reacció per impedir-ho, del “atado y bien atado” i del “quien pueda hacer que haga”, de les divisions, el sectarisme i els egos, vencent els dubtes. Malgrat les pors, les hipoteques i els frens aportats pel PSOE quan es tracta d’avançar, com va passar amb la reforma laboral, amb les primeres pujades del salari mínim o en els primers moments davant el genocidi a Gaza.

Continuem avançant davant aquest estat de coses, lluitarem amb tots els mitjans al nostre abast, passi el que passi, per garantir aquesta pau, aquesta pau total, que permeti viure amb dignitat i que anomenem socialisme, i convoquem a aquesta lluita tota la gent que la vulgui.

Visca el Primer de Maig!
Visca la lluita de la classe treballadora!
Visca la solidaritat internacionalista!
Pel socialisme, l’únic camí cap a la pau i la justícia social